Setmana Santa: EL LOCO DE DIOS EN EL FIN DEL MUNDO
El nou llibre de Javier Cercas seguint el Papa Francesc per Mongòlia
Intentar etiquetar el nou llibre de Javier Cercas, EL LOCO DE DIOS EN EL FIN DEL MUNDO (Random House) és intentar determinar el sexe dels àngels. La comparació no és gratuïta. L’escriptor, que aquest any ha ingressat a la RAE, ens obsequia amb un d’aquelles construccions narratives a les quals enfrontar-se abandonant-se a la riquesa de la prosa sense preguntar-se allò típic de: això què carai és?
La trama és ben senzilla i original. Tot és real. A la Fira del llibre de Torí se li acosta un senyor que diu que ve del Vaticà i li ofereix d’acompanyar el Papa Francesc en un viatge a Mongòlia. Fruit del viatge i de les converses que tindrà en el decurs de la peregrinació amb multitud de persones del Vaticà podrà publicar un llibre allà on ell vulgui i sense que prèviament hagi de passar pel filtre papal. El Vaticà no publicarà el llibre. L’escriptor s’ho pensa. Li agrada la idea però es veu amb l’obligació d’aclarir que ell és ateu, anticlericlal i que no suporta l’església. “Cap problema” li diuen. I així comença el viatge.
Cercas només posa una condició: vol preguntar-li personalment i de forma privada al Sant Pare si existeix realment la resurrecció de la carn i l’esperit, és a dir, una altra vida millor després d’aquesta. La raó d’aquesta peculiar condició és que la mare de l’escriptor fa anys que diu que quan es mori es retrobarà amb el seu marit i ell vol que el Sant Pare li digui si això és així per traslladar-li a la seva mare la resposta del representant de Déu a la terra.
El millor del llibre des del meu punt de vista són les entrevistes de Cercas amb les desenes de persones amb les quals conversa. Les converses tenen totes les mateixes preguntes formulades de maneres diferents i adaptades al lloc i el moment però són justament aquelles preguntes que nosaltres com a lectors faríem a la majoria de vaticanistes i membres de la Cúria, inclòs al Sant Pare. Malgrat la seva oposició a l’església i la pèrdua de la fe en l’adolescència després de llegir San Manuel Bueno, mártir de Miguel de Unamuno, Cercas manté sempre un to molt respectuós, escolta, s’admira i treu les conclusions que li ve de gust -amb les quals no cal estar-hi d’acord-. Un to respectuós que, no obstant això, es combina amb tocs d’humor quan cal per expressar la seva sorpresa davant d’algunes respostes.
El volum publicat per Random House aplega també totes les dissertacions de l’escriptor sobre la figura del Papa Francesc, una mirada sobre el paper de les missions catòliques - jo diria que cristianes, més que catòliques - una aproximació a un país tant llunyà i exòtic com Mongòlia i una diagnosi sobre els problemes de l’Església catòlica vistos per un ateu anticlerical. Ateu anticlerical que continua sent-ho després d’haver escrit el llibre.
Què li diu el Sant Pare a la pregunta clau del llibre? Haureu de llegir-lo i deixar-vos endur per aquest riu de prosa. Un consell: feu-vos amb un llapis. El meu exemplar ha acabat anotat per tot arreu.
En resum: que si voleu el llibre el podeu reservar aquí.